Història de la vida d'un votant del PSC

Iceta aprova aquest post

Neixes, creixes i a l'escola i l'institut una colla d'estudiants de FP et fan unes quantes putades que no olvidaràs en tota la teva puta vida. Després comences a intentar definir-te com a persona, a intentar demostrar habilitats especials i ser l'òstia en vers però amb el temps te n'adones que només ets tu mateix i no deixes de decebre't i descobrir noves limitacions.

Ataques les teves primeres noies, al principi no t'importen gaire però comences a estar fins als collons de rebre tants pals. En l'adolescència tardana enfiles alguna etapa d'inflar-te a sucar, veus la llum, tot és collonut, però se'n va igual que va venir. Un amic subnormal que coneixes des de petit folla més que tu, i qualsevol pendó follarà el que tu no follaries en deu vides. Extreus negríssimes lectures sobre el comportament humà.

Un dia et mires al mirall i quan te'n vols adonar ja ets un adult, has deixat de ser un noi prometedor per convertir-te en un subjecte normal i ordinari, com que no has destacat fins ara ja mai destacaràs, deixes de ser especial.

Aconsegueixes un treball de merda amb un sou de mileurista, la teva família et felicita com si fos un miracle, et dius a tu mateix que només és temporal i passen els anys. Un matí mentres t'afaites te n'adones que aquesta és la teva vida i que la resta de la que et queda tampoc serà res extraordinari.

T'agafes uns dies lliures, viatges una mica, veus destins turístics plens de japonesos i anglosaxons torrats amb roba d'aventurer. Només et serveix per adonar-te de la vida que no et pots permetre i tornes a la feina, a mantenir una productivitat alta per poder pagar el nivell de vida mínimament suportable que portes.

Una dona, ni guapa ni lletja, tan desesperada com tu, se't fot al pis a desgana disposada a concebre fills, de tant en tant té un immens i desproporcionat rampell per alguna tonteria i conclous que està tremendament frustrada. No t'abandonarà mai perquè ja passa dels 35 i no pot aspirar a res millor, encara que pot ser que et foti la pirula amb algun altre desgraciat com aquesta colla de putes que he sentit avui a Catalunya Radio. Sempre et compara amb algun exnovio que va tenir de jove i et fa veure que mai has estat la seva primera opció, amb el temps per a tu la seva veu adquireix la cadència harmoniosa del brunzit de l'aire acondicionat.

Una tarda, al sortir del mateix treball avorrit i mal pagat on duus atrapat mitja vida sents un fort dolor al braç. Et despertes a l'hospital envoltat per la teva dona i dos decepcionants fills: una és un putarrot de verbena que menja polles a canvi de farlopa els dissabtes, l'altre és un anormal obès que diu que vol prendre's un any sabàtic i deixar d'estudiar. Tots ploren realment preocupats pensant que la palmaves. El metge diu que només ha estat un ensurt, que no és res seriós, que facis exercici i mengis bé. Pero encara així cada Nadal treus a posta el tema en ple dinar i la parenta plora.

Arribes a una edat avançada, notes que el món ja t'ha deixat enrere. La tecnologia et supera, la gent és estranya, les notícies t'escandalitzen i el supermercat està ple de sers de color fosc. La possibilitat de sortir fora t'espanta. Mires per la finestra durant hores i t'adones de la puta veritat: el més emocionant que t'ha passat en la vida ha estat anar a l'estrena d'El Senyor dels Anells i acabar-te el Shadow of the Colossus a la Play.

Mai has fet res excepcional, mai has estat un heroi per a ningú, les teves paraules o opinions mai han estat escoltades, la teva existència en aquest món ha passat completament inadvertida exceptuant la contaminant petjada de CO2 fruit de les teves necessitats consumistes.

Aquesta serà la puta vida del Farlópez a grans trets, o la teva fill de puta, tan li fa qui sigui el lector. És una veritat inapelable, matemàtica. Intentaràs fugir d'aquesta merda vivint experiències límit, caçant pigmeus, prenent drogues, fent-te soci de l'Espanyol, desmadrant amb el cotxe, però RES t'apartarà d'aquest camí que ja està traçat.

Mans enemigues han escrit el teu futur.

Nou cicle de concerts de l'odi

Ja fa temps que el comandant Van Broncas ha esgotat el seu permís oficial i s'ha reincorporat a files amb més desgana, filldeputisme i desídia que mai. Si no havia reprès la bitàcora abans és senzillament perquè no tenia res a dir i tots vostès són uns retardats mentals.

Aquest és un disc molt més introspectiu i personal (LADRILLAZO INCOMING)

Després dels prolegòmens de rigor, encetem la nova gira amb més sacrificis, dolor i foc diví. Estimats odisfèrics, aquestes vacances m'han fet constatar que la cosa va malament.

Durant tot aquest temps de descans a temps complet, he tingut temps per aturar-me a pensar i llençar una mirada retrospectiva per analitzar l'evolució de la meva vida i, més concretament, de les meves relacions socials i interacció amb la resta d'individus. La conclusió a la que he arribat ha estat molt clara: no encaixo en la societat.

Berenar amb la colla

Les tendències polítiques més hardcore han estat sempre l'excusa en la que m'he escudat tota la vida per justificar tota classe d'actes violents, incoherents, absurds i grotescos, situacions esperpèntiques i fracassos sentimentals. Pero m'he adonat que les idees no són la causa sino la conseqüència del problema, no sóc capaç d'acceptar la resta de persones com a sers iguals a mi sino que menyspreo a quasi tots i a cada un dels meus coneguts i amics. Fins ara he pogut anar capejant el temporal gràcies a una mentida constant. La gent sempre m'ha importat una merda però he estat dissimulant amb més o menys encert que em cauen bé i que m'interessen les putes tonteries que m'expliquen i si us haig de ser sincer mentir durant tant de temps és esgotador.



Sabeu què? El passat es pot esborrar. Si hi ha alguna cosa del passat que no t'agrada, ho pots eliminar i no deixar-ne rastre. És la manera de començar una nova vida. Mireu, us ho escriuré en cursiva...

Una puta merda. Es pot intentar oblidar, d'acord, però esborrar el passat és impossible. Les persones no som pissares en blanc sobre les quals podem gargotejar mariconades zen i construir-nos d'acord amb arquetips més d'acord amb cossos depilats que amb la nostra naturalesa letal i assessina. Hauríem de tornar a néixer per poder ser una altra persona. Som el que som ens agradi o no ens agradi, i mai ho podrem canviar. Si almenys fos més fàcil contenir-me, reprimir-me, si no em martellegés el cap constantment i tota aquesta colla d'idiotes no m'ho estiguessin demanant a crits... Ho sento, som mecanismes de rellotgeria, amb les nostres agulles seguint un itinerari predefinit. A mi també m'agradaria desitjar altres coses, tenir unes altres necessitats més reconciliables amb el món i amb mi mateix. Però tinc el que tinc, la ment partida en dos entre el que vull i el que no vull fer... i així no es pot viure.

Hi ha dies en els que intento fer com si no passés res, ric, explico acudits, parlo amb companys. De futbol, de política, inclús de la tele si fa falta, sóc un soldat Farlópez més i intento no pensar en tot el que passa per dins del meu cap. He tingut diverses colles d'amics, sortia ocasionalment amb gent o amb noies quan anava a l'institut, inclús vaig estar sortint amb una noia durant una temporada llarga. Cada puto dia m'esforçava per semblar un tipus normal i per construir un passat corrent. I quan em mirava al mirall cada dia després d'esmorzar em repetia que era una persona normal, que no em passava res d'estrany. M'inventava gustos, aficions, anècdotes passades, una vida normal. Sabia que, igual que per fer créixer les cames m'havia de rebentar d'esgotament fent 4 sèries de 8 sentadillas, per controlar els dimonis que porto dins m'havia d'exercitar contra mi mateix en una cursa impossible. Però de tant en tant, sobretot al principi sortien espontàniament i deixava escapar tota la merda que penso sobre la gent, menyspreant i decepcionant a tots aquells que m'envoltaven en aquell moment. Era com si tingués dos compartiments separats, el de la bogeria i el del seny, i en la intimitat, quan ningú em podia veure, per alliberar la tensió em permetia a mi mateix fantasiejar i obrir una mica la vàlvula, els meus petits escapaments. Baixava al gimnàs a destrossar-me els dorsals, em rebentava els punys contra un sac de sorra, saltava a corda fins que m'havia d'agafar a la paret per no caure. Agafava un rifle de caça i anava al camp a disparar siluetes de pedra, o feia punteria contra els arbres amb una ballesta que vaig construir. Anava amb un grup de rebentats a pegar pallisses a indeseables. Em deia a mi mateix que eren tonteries sense importància, que passaria, que m'havia curat, estava desenterrant tota la merda i la ferida estava neta i aviat cicatritzaria. Però m'equivocava, o em mentia, és una ferida inmortal: odio l'època que m'ha tocat viure i la gent que hi habita, és així de senzill.

Durant el dia feia tot el possible per manifestar-me a la gent com un tio simpàtic, amistós, carismàtic. Era un esforç tan brutal que em deixava tan baldat com entrenar. Però quan sortia de nit i veia tot el panorama i la merda que infesta els carrers la ràbia em superava, no tenia ganes de parlar res amb ningú, em quedava quiet al costat de la barra cascant-me cervesa barata perquè tothom m'avorria fins que l'alcohol difuminava la façana respectable i no tenia ganes de res més que barallar-me, i això feia, repartir i rebre hòsties fins que perdia la noció de la realitat i entrava en un món on estava a gust al no ser conscient de res més que la violència.

He intentat moltíssims cops reinsertar-me en la societat, conèixer nova gent, ser més tolerant amb els que em rodejen. Vaig anar a programes de control de la ira quan em van convèncer que jo sol no me'n sortiria. He intentat tenir parelles i estimar-les per veure si era un problema afectiu, feia un terrible esforç i m'empassava la bilis cada dia per fer les coses bé i no admetre que em decepcionaven i les hauria escanyat jo mateix. I ho feia per mi, per poder repetir-me cada matí davant del mirall que m'havia curat, que tot anava bé, però he fracassat estrepitosament. Tot el que intento és inútil quan m'adono que els veritables triomfadors socials són autèntics subnormals que limiten amb l'oligofrenia i no saben aproximadament res sobre res en absolut però que tenen 1200 amics al facebook, són els més cool i tenen al voltant totes les putes que es poden tirar. Els mateixos que m'acusarien d'estar sonat i tenir un problema, de ser un antisocial, són gent absolutament superficial i sense principis que caminen cap a un nou demà conduint-nos a l'extinció, descobrint als 32 anys que el Titanic va ser un vaixell real i no el van inventar per filmar una película. Em veig obligat a viure rodejat de subnormals encorsetat en unes normes de comportament estúpidament infantils i decadents, segueixo una vida estrictament rutinària per mantenir-me autocontrolat, i l'avorriment és l'únic que evita que em foti un tret o encara millor que munti una barbacoa en una convenció d'ICV.

Carn noooooo, llet de sojaa

Old School Hate [II]: Records

" Quan era petit, la mare m'obligava a menjar mongetes... jo les detestava

De jove, un jueu no em va voler prestar diners per comprar-me una guitarra

A la facultat, un jueu em va dir que tot era relatiu. I un altre que jo estava enamorat de la meva mare. Em vaig donar a la beguda.

Un dia mentres estava cagant, vaig rebre un missatge d'origen diví...

...i al tirar de la cadena, vaig comprendre la trascendència del meu futur.

"JA SÉ EL QUE FARÉ AMB LA MEVA VIDA...", 

em vaig dir 

davant del mirall. "

Mails d'Amor [I]: Marta de Santa Eulàlia de Ronçana

És realment insofrible

Aquest post formarà part d'una nova secció que he decidit inaugurar ara mateix i que es dirà Mails d'Amor. Consistirà bàsicament en un espai on faré veure que m'he matat a pensar coses interessants a dir, però en realitat ho forçaré molt i només rajaré del pugrama del Jordi Llavina, que és un tipus molt sensible i intel·ligent que col·labora amb el mestre Gaspar Hernández dins de l'Ofici de Viure.

-Però si tot el putu blog va d'això, que no nos embauquen!
-Ja era hora que ens fotessin a caldo...

Dinamita pura. Normalment mentres sopo m'agrada enverinar-me i tinc el costum d'escoltar aquest enriquidor espai radiofònic que a vegades ens deixa perles com aquesta:

Marta, de Santa Eulàlia de Ronçana (02/11/2009)

Em dic Marta i surto amb un noi des de fa un any i tres mesos, estem enamorats, o això crec. Estàvem molt enamorats, d'això n'estic molt segura... la cosa va anar una mica com de casualitat, vam començar a sortir molt enganxats. Me'l miro, em continua agradant molt, el sento parlar i em sento orgullosa d'estar amb ell; ho té tot, i té els elements per fer-me feliç, però ultimament noto que m'avorreixo amb ell. Amb només 25 anys, no sé si vull aquesta vida. Sé que si aposto per aquesta relació, perquè ell està molt penjat i fins i tot em parla ja de casar-se, ho tindré fàcil a la vida, però temo perdre'm masses coses, suposo que m'explico. Ara mateix dubto si he de seguir amb ell o reorientar la meva vida. Necessito el vostre ajut.

Acullunant testimoni, no? Jo sempre m'he preguntat si aquestes llumeneres que viuen en un poble de merda signen amb el seu nom real, a risc de destapar el pastel com unes downs i ser senyalades de per vida. Esperem que sí.

Què hi diuen els mestres del zen

En la línia més clàssica i poc atrevida de la filosofia d'autoajuda, els doctes xaolins li aconsellen que s'autoajudi a base de la ingesta massiva de fal·lus de proporcions variades seguint les premisses de la dieta mediterrània

Jordi Llavina, un heart-broker de gran calibre

Està molt bé que et plantegis totes aquestes coses, tot això és positiu. Estiguem bé o malament amb la parella és bo que sempre hi hagi l'esperit crític. Deia La Rochefoucault que la raó per la qual els enamorats no s'avorreixen l'un en companyia de l'altre és que parlen tota l'estona d'ells mateixos. Doncs bé, jo canviaria aquest aforisme i diria que la raó per la qual els enamorats s'avorreixen l'un en companyia de l'altre és que parlen tota l'estona d'ells mateixos. A 25 anys Marta, si et planteges si estàs bé, si et barra el pas, si coarta la teva llibertat, és un mal símptoma tant més perquè dius que ell està disposat a casar-se amb tu. Gerald Brenan deia que no sempre estem tan enamorats com creiem, i és veritat, aquí sí que no esmeno la plana a l'escriptor, però en canvi molt sovint estem penjats d'aquell sentiment que és el sentiment de l'enamorament, de l'amor incipient que ens fa sentir allò que en Cela deia que era un desajustament del sistema nerviós. Què et recomanaria? Que anessis piano piano, no pas que llencis la gorra al foc, perquè tu almenys (no ho sabem del teu novio/xicot/company) ets molt jove i no pots tenir aquesta sensació que l'altre t'està tancant portes i que t'està barrant sortides a possibles facetes teves, i defenso igualment que puguis parlar-ne de tot això amb aquest xicot perquè jo crec en les relacions obertes en què el diàleg és nodridor i ajuda a enfortir la relació i a millorar-la.

Destapem l'espoiler: aquí el colega li dóna via lliure per menjar polles i el més segur és que li enviï un mail de resposta amb el número de mòvil. Oju amb el Llavina que és poeta però no pas tonto.

Què en pensa la psicoanalista Iolanda Susín

Que aquí poden estar passant moltes coses més enllà d'això, més ellà de delegar una responsabilitat en algú altre.

Diu la Iolanda que els vincles es creen per algun motiu, i allò que ens feia estimar algú quan el vam conèixer o quan ens en vam enamorar pot perdurar, pot evolucionar, o bé pot deixar de tenir sentit en la mesura que anem avançant en la nostra vida, i l'evolució d'aquests vincles també està subjecta a petites o grans crisis que l'aniran posant a prova.

Què en diu de tot plegat el comandant Van Broncas

Que no es pot pretendre confiar en cap meuca acaramelada d'aquestes que miren Amélie i són tot tendresa perquè al final, la cabra tira al monte i són totes unes putes.

Observem la localitat d'origen de la fulana en qüestió i l'aparent bona redacció de la missiva per puntualitzar dues coses, a priori:

1. La Marta no és una choni de l'Hospitalet, és una pubilla catalana plenament donada a la terra, democristiana, segurament votant d'Unió, i que escolta Catalunya Ràdio després de la seva feina com a monitora d'esplai o periodista local
2. La Marta és una puta guarra que no s'atreveix a exposar el seu problemón en la seva vida privada sino en públic i en una ràdio a uns gafapastes en qui ella confia, per què? Perquè sap que si ho fes d'una altra manera segurament seria ella la que fos abandonada i repudiada per tros de puta.

Si la Marta es veiés sola, ella i les seves amigues s'encarregarien de recordar-li com és de desgraciada. Estar penjada del braç del tio que millor llueixi és una necessitat social immediata de la piràmide de Maslow, en cas contrari seria objecte de burles i humiliacions i engrillonada en una picota per divertiment de la xusma. Per tant, tot aquest document-basura ens condueix a una clàssica síntesi de la mentalitat femenina que hauria de ser exposada en tots els institus infectes de la ESO perquè els subnormals prepúbers comencessin a comprendre l'origen de la parella.

1- Point Of Entry

Ve el pringat del Farlópez i posa a la balança

• un pis
• un sou 
• un cotxe

Si a la Marta li fa el pes, com el Farlópez és guapillo, es bronzeja i té "tot el que li fa falta per fer-la feliç" ella en diu amor, i li menja fins a la campanilla. Com els més audaços hauran pogut descobrir es tracta d'una relació per interès.

2- The Eagle is in the Nest

La Marta accepta "que l'estimin": ser coartada, que li tanquin portes, perdent possibles millors proveïdors a canvi de

• transport gratuït
• viatges sorpresa
• regals cars
• estabilitat econòmica
• actitud desinteressada per part del Farlópez
• qualsevol altra parida que se li acudeixi

El Farlópez accepta a canvi de

• ració assegurada de sexe (perquè pillar està molt difícil, cagunlaputa)

I això, bàsicament com diu el mónguer del Llavina, és un "desequilibri del sistema nerviós". Només un autèntic desequilibrat podria acceptar un contracte similar.

3-The Fall of Berlin

Ja tenim al Farlópez i la Marta hipotecats i compartint una vida feliç, ella se segueix sentint orgullosa quan el veu parlar i de tenir-lo per parella però per descomptat que no sent res. La Marta sap que ho tindrà fàcil perquè sempre hi haurà un subnormal molt penjat un pas per davant seu que li anirà escombrant el camí, però treu-li al Farlópez el pis, la feina i el buga o fes aparèixer en escena a un Llavina qualsevol i la Marta correrà al seu intèrpret de BASIC, on escriurà:

Sub Main ()
Dim n As Integer
n = Int(Rnd * 3) + 1
Print n
End

La qual cosa generarà un nombre aleatori n que utilitzarà per escollir un dels següents comodins:

1. "Aquesta relació no té futur"
2. "Ja no sento el mateix"
3. "Temo perdre'm massa coses"

Qualsevol d'aquests fins torpedes finiquitaran de forma immediata la relació sigui quina sigui la seva duració i estatus legal. No oblidem que estem parlant de dones, sers mitològics amb una capacitat acollonant per passar pàgina, per trucar a la ràdio i per rajar de l'amor que diuen que han sentit com el que es treu una samarreta suada o llença una camisa estripada que sí, fa pena perquè és la més cool de l'armari però com que avorreix la llences i tan tranquil, només és una puta camisa.

El problema de la Marta és tan típic que guarda cert paral·lelisme amb infinitud de guions cinematogràfics: s'ha promès quan encara estava bona. Si aquest tros de puta hagués seguit llepant polles com calipos fins que la seva quinta se n'hagués avorrit, d'aquí 5 anys enviaria un mail d'amor radicalment diferent somicant perquè els tius "són tots iguals" i "no volen comprometre's". Però perquè el miracle de la fidelitat obrés dins seu faria falta una bona dosi de celul·litis, amargura i rises a costa seva. Ara que encara té els pits a lloc i se sent atractiva descobreix que no se sent plena, s'adona que necessita explorar el món amorós, i deixa al Farlópez de sempre, un calçasses en tota regla amb qui s'anava a casar.

Llavors decideix recuperar el temps perdut i es folla a dotzenes de tios, per davant i per darrere, folla amb animals, en un tros de la trama es fa lesbiana i manté relacions amb dones, però tot i amb això encara li falta alguna cosa, llavors participa en orgies amb homes i dones i fins i tot acaba siguent una escort de luxe d'algun ex-membre de la junta del Laporta.

Però a pesar de tot la Marta no se sent realitzada i ja acabada entre drogues, alcohol i orgies decideix tornar amb el Farlópez inicial, que sorprenentment estarà amb una altra dona.

Aleshores la Marta s'encarregarà de convèncer al benvolgut imbècil del Farlópez de tornar amb ella, dient-li que estava confosa i apel·lant als bons temps passats. Al principi s'hi negarà perquè es va sentir traït i va plorar com una nena durant setmanes...

...però ella li jura que l'estima i que sempre el va estimar i aleshores el Farlópez acaba acceptant, decideix deixar a la seva nòvia actual i acaben sent feliços i menjant aniços.

La conclusió és ben evident: el guió és massa llarg i cal escurçar-lo fent-li saber a la Marta que és una lacra social, i el deure d'en Farlópez com a home i possible odisfèric és baixar-la d'aquesta puta torre de marfil que ha construït sobre la seva gepa i fer-li comprendre que no té raó, ensenyar-li que el seu lloc en el món és inclinar el cap i aprendre a ser una persona amb la polla en mà.

Ell també creu en les relacions obertes de parella en què el diàleg és nodridor i ajuda a enfortir la relació i a millorar-la

Old School Hate [I]: "Carnisería"

Doctor, sóc vigorèxic

"Ein!... zwei!..."

Hola, subnormals. Segurament haureu constatat que vivim en una època de merda en un país on les les joventuts d'Iniciativa surten cada nit al carrer a inflar d'hòsties als carnívors capitalistes. Avui que s'han prohibit les corrides de toros i en vísperes que les feminazis prohibeixin les corrides en general, m'agradaria rajar d'un dels heralds de la destrucció de la cultura occidental: la hipersensibilitat, una de les armes més letals dels sociates i els gafapastes. Actualment apareixen malalties i transtorns nous de forma periòdica, alguns ridículs, la majoria amb noms subnormals, i absolutament tots tractables mitjançant teràpies alternatives basades en el respecte i l'autoconfiança i garantides per Gaspar Hernández.

En un dia tan assenyalat com avui m'agradaria parlar a la parròquia de la vigorèxia, paraula que tal vegada hagueu escoltat a la tele en algun informe barato de la Mercedes Milá o en boca de gafapastes culturetes. Per tal de preparar bé aquest post volia analitzar una sèrie de definicions tècniques però al final posaré la primera que he trobat en una web de panchitos:

Vigorexia (http://latinsalud.com/articulos/00728.asp) 

Vigorexia : La adicción al ejercicio o vigorexia es un trastorno en el cual las personas realizan prácticas deportivas en forma continua, con un fanatismo prácticamente religioso, a punto tal de poner a prueba constantemente su cuerpo sin importar las consecuencias.

Podemos encontrar aquellos que sólo buscan la figura perfecta influenciados por los modelos actuales que propone la sociedad, y aquellos deportistas que sólo quieren llegar a ser los mejores en su disciplina exigiendo al máximo a su organismo hasta alcanzar su meta.

Los adictos al ejercicio practican deportes sin importar las condiciones climáticas, sientan alguna molestia o indisposición, a punto de enfadarse y sentirse culpables cuando no pueden realizarlo o alguien critica dicha actividad.

La mayoría no puede dejar de concurrir un día al gimnasio, en el que pasan además muchas horas por día, llegando a convertirlo en su segundo hogar. Estas personas poseen una personalidad muy característica, similar a los que padecen otras adicciones: tienen baja autoestima y muchas dificultades para integrarse en sus actividades sociales habituales, son introvertidos y rechazan o les cuesta aceptar su imagen corporal. Su obsesión con el cuerpo comparte muchos rasgos con la anorexia.

El físicoculturismo es uno de los deportes que más comúnmente está relacionado con este tipo de trastorno.

Queda molt clar que el retardat que ha escrit aquest panflet de mariconades no ha estat, no es ni serà mai un esportista. Desmuntem tanta monyeria amb la bel·licositat odisfèrica que toca:

El vigorèxic està obsessionat amb ser el millor

El tio que juga 45 minuts a futbol sala els divendres amb els companys d'oficina o la nena que surt de la tenda del centre a l'hora de dinar i va a fer spinning amb un tupper, els màxims exponents de l'esport i l'esforç físic que consideren els marietes de la moderació, tampoc poden ser vistos com a esportistes. Són exemple de persones sanes que incorporen a la seva vida quotidiana activitats esportives, però sota cap concepte esportistes de veritat.

Què passa amb la persona que es compromet amb el que fa, que es dedica en cos i ànima a la seva activitat? Que vol progressar en cada sessió? Aquesta persona és un malalt i mereix ser aïllat i exclòs de la societat, i s'estudiarà que en un futur hagi d'acudir obligatòriament a teràpia emocional amb els seus amics trastornats en busca de comprensió i ajuda.

Hola, em dic Farlópez i sóc... culturista. Des de fa 12 anys. Com la majoria de companys que ens dediquem a això i no sortim en revistes ni anuncis he de treballar les meves 8 hores diàries en coses que no tenen res a veure amb els ferros. La meva jornada comença a les 7 a.m i acaba a les 19 p.m, quan puc arribar just a posar les mans en una barra carregada de discos...

Molt bé, Farlópez! Després d'una llarga jornada laboral, amb el cap a punt d'explotar i el cos mort per estar 10 hores assegut davant d'una pantalla, què et motiva a seguir endavant, viatjar fins el gimnàs i CONSUMIR?

Segons aquesta colla de sociates, Nadal també seria un malalt per voler ser sempre el número 1, o el Contador per voler guanyar el Tour, igual que tota la colla de paràsits que recentment han guanyat un mundialillo en un país tercermundista.

"M'esteu pagant la casa de Marbella subnormals!"

Doncs resulta que NO, ells no són malalts perquè surten per la tele cantant com hordes de mongols, són famosos, trinquen milions, ells són esportistes. Exemples de conducta, referents de la societat, tipus als que s'ha d'admirar i rendir pleitesia quan l'únic que han fet en la puta vida és entrenar. Des que estaven enganxats a una teta van dedicar tot el seu temps a la pràctica del seu esport, i al veure que demostraven certa habilitat res més els va importar, tret de perfeccionar el que feien per explotar-ho i viure de les rendes. Estudiar? Treballar? Relacionar-se? Vida social? No, gràcies, m'he de fer milionari perquè tots em pogueu admirar.

Tanmateix la versatilitat de Valdés és l'excepció a la regla: tan aviat salva la final de París com es lia a hòsties a la porta de la discoteca

I en canvi els tipus normals que estudien i/o treballen, que no surten per la tele, que no guanyen milions per xutar una pilota i que a l'acabar les seves activitats diàries van a entrenar amb la mateixa intensitat amb què ho faria qualsevol dels col·legues que he citat abans, que recorren en silenci el seu camí fins l'èxit i la glòria personals, aquests som els vigorèxics i fem yuyu.

Els vigorèxics entrenen fins a rebentar

Aquests primats de l'Olimp competitiu només viuen pel que fan, entrenen fins trencar-se en mil bocins i esguinçar-se els tendons, articulacions i músculs. Es buiden dins del camp, es lesionen per mesos o anys, alguns fins i tot de per vida, i això és el que fan a part de sortir de gresca fins que rebenten per tot arreu i es retiren als pocs anys. I per fer això se'ls aplaudeix, se'ls idolatra i converteix en herois. I com acaba un esportista d'èlit? Que algú postegi una radiografia dels colzes del Nadal, dels genolls del Garrul, o de la columna de Schumacher. Segur que estan com noves.

En canvi als aficionats al culturisme se'ns acusa sovint d'entrenar sense importar els riscos, sense pensar en el nostre cos, que entrenem fins i tot amb lesions, amb qualsevol clima, per davant de tot, sempre. Som uns malalts, diuen els sedentaris que només han vist el gimnàs des de la pantalla de la tele.

"Puedo prometer y prometo... que a los futbolistas nunca les hemos inyectado para atajar lesiones en vistas de un superclásico"

Als pufessionals, si els fa mal alguna cosa, se'n van a casa i es queden llegint Ken Follet. I si plou o fa molt fred, suspenen els entrenaments per prevenir lesions i refredats. És clar que sí. I en canvi jo, si comença a ploure i estem a 5ºC i després d'una setmana de maniobres me'n vaig al gimnàs a entrenar, sóc un trastornat vigorèxic.

I una polla!

Els vigorèxics són irascibles i s'enfaden si algú els retreu la seva conducta

Doncs jo diré que Messi és una puta merda, que es un xupón. A veure quants em critiquen i em diuen que me'n vagi a aixecar barres. En canvi si em critiquen perquè no em salto ni un entrenament i em molesto, sóc un vigorèxic i un masclista.

No ens ho podem permitir!

Els vigorèxics es passen el dia al gimnàs i rebutjen les activitats socials perquè tenen una baixa autoestima

Diuen que passem moltes hores entrenant. M'agradaria saber si realment tota aquesta púrria miserable creu que en Gasol ha triomfat a la NBA jugant a la play i cuinant bé. Consideracions horàries a part, després de treballar tota la setmana i entrenar com un animal divendres inclòs, ens trobem amb un subjecte estrany d'origen desconegut que es nega a sortir a liar-la parda fins la matinada. Aquest tipus arriba a casa seva destrossat a les 11 p.m cada dia i el divendres només vol dormir, però té un problema perquè no es vol integrar. La gent surt a inflar-se d'alcohol i tornen tard perquè no tenen problemes en dormir durant tot el dia, però aquest tio és un anormal que necessita recuperar-se després d'entrenar, que refusa prendre alcohol o anar a prendre una pizza i que té problemes d'adaptació a la vida cosmopolita barsalunesa. Segurament.

Currante demostrant la seva normalitat

Els votants d'Iniciativa són uns marietes i uns perdedors fillsdeputa

Aquesta és amb diferència la punta de llança de l'argumentació que es basa en la monyeria de la pedagogia mudernilla. El culturisme no és un esport divertit, de fet no crec que sigui un esport. Es practica en una sala sorollosa, amb poca ventilació i plena de gent, sense comoditats ni canapés. No consisteix en demostrar l'habilitat personal amb la pilota, ni en jugar en equip ni en res per l'estil. El màxim que es pot veure és a dues o tres persones que s'ajunten per ajudar-se amb els kg que mouen. És una activitat sacrificada, on el dolor és un objectiu que demostra la qualitat de l'exerici i marca l'aprofitament que obtindrem del nostre esforç. És una lluita constant, de cada dia, cada minut i cada repetició, contra la tendencia natural del cos a estancar-se i no seguir lluitant sempre contra pesos cada cop més grans.

Els marietes que passegen per la sala fent veure que entrenen ens miren com si fóssim un ramat d'animals, cridant, insultant-nos per treure una repetició més, amb les venes a punt d'explotar. Creuen que tot es limita a l'aspecte exterior, a deixar el cos inflat i per a la majoria de la gent repulsiu. Però en realitat pels que coneixem el culturisme la seva pràctica és sobretot un entrenament de les capacitats mentals, de la capacitat de motivació i autocontrol. És una superació de les limitacions, un exercici de la voluntat i la tenacitat. Per a tots aquests modernillus que van a mirar Sexo en Nueva York tot l'esforç que hi ha darrere de cada sèrie no existeix, és invisible. Mai entendran que mengem 7 vegades al dia, que esmorzem patates i berenem ous. No sóc metge ni psicòleg i no sé qui es va despertar un dia i va decidir que d'aleshores en endavant existiria un trastorn anomenat vigorèxia, segurament un votant d'Iniciativa. Sóc un esportista que fa molts anys que practica arts marcials i el culturisme religiosament, combinant-ho amb la vida militar que per cert és un fàstic. No menjo res si no ho he pesat prèviament, no prenc alcohol, no fumo, intento dormir més de 8 hores diàries i moltes més el cap de setmana. Entreno moltes hores diàries entre totes les meves activitats, no m'importa el clima, no m'importa el que hagi passat prèviament al meu entrenament diari, no m'importen les lesions, ni el que passa a Crepúsculo, ni el concert de Black Eyed Peas. No surto gaire, no freqüento la nit, segueixo una dieta molt rigorosa, si no puc acudir a un entrenament m'irrito, i si l'entrenament no surt com jo el planejo per algun factor m'irrito amb mi mateix. En el moment que entro al gimnàs, l'únic que importa és que davant meu hi ha una barra carregada amb 90 kg que em demana fer 8 repeticions de press banca, que hi ha un sac ple de sorra que em demana que el desplaci amb un crochet i que ho deixi absolutament tot fora de la porta.

"Però això és molt poc pedagògic... no?"

Vull progressar cada minut, cada sèrie té 5 kg més que l'anterior, cada dia vull ser més gran, el millor en el que faig, i ser el número 1 en la meva llista. Vull guanyar tots els desafiaments, arribar al límit, superar-lo, posar una nova marca i tornar-la a superar. Vull aixecar-me el dia després de fer pectorals i no poder posar-me la samarreta sense ajuda, vull sentir l'àcid làctic circulant pel meu cos. Vull els meus pòmuls inflats per un puny que no vaig poder aturar, vull un ull de vellut, i una tendinitis per un press francès de 40 kg.

"Si això és ser vigorèxic, llavors estic orgullós de ser-ho"

El soldat Farlópez surt per la tele

La clau de la tragèdia: els talibans sabien que el blindatge era de porexpan

El soldat Farlópez era un panchito d'una companyia fusilera diferent de la meva que va morir en el transcurs d'una missió (de pau) a l'Afganistan. Ens en vam assabentar tots un dia que estàvem de maniobres, empaquetats en una cantina miserable amb una tele analògica de 18 polzades que retransmetia les notícies a Antena Gñé després dels Simpson. Aquell dia tothom es va apenar pel soldat Farlópez i fins i tot els que no el coneixien ni tan sols de vista s'hi van solidaritzar immediatament. Aquells que van veure en l'ocasió una oportunitat ideal per presumir de contactes morts en combat i d'antiguitat xusquera tot rememorant els vells temps (dues magnituds molt valorades a l'exèrcit) el van compadir, plorar i lamentar en públic. L'ambient era tal dins d'aquella puta merda de bar perdut en les muntanyes que aquell dia tots els seus companys s'haurien volgut canviar per ell i haver tingut l'oportunitat de morir matant i, ja que haurien hagut d'anar a l'altre barri, almenys fer-ho enduent-se per davant un parell de moros. En els dies successius vam tenir Farlópez fins a la sopa en forma de recordatoris patriòtics i experiències personals, cants a l'honor, al valor, la muerte no es el final i emotius discursos impartits per comandaments als qui el Farlópez, a qui no havien vist mai, els importava una puta merda.

Des de llavors cada matí a la formació de les 08:00, al passar la llista d'ordenances, la seva companyia segueix nombrant al Farlópez com si encara estigués deambulant per allà. És l'esperat moment en el qual tota la companyia es cuadra i crida ¡PRESENTE! amb la veu de cent homes.

Si preguntes a la gent sobre el Farlópez et diran que era un tio de puta mare, un amic dels seus amics, un soldat excelent, complidor i honrat. El pavo que dormia amb ell ja no se'n recorda de quan es pegaven perquè s'acusaven mútuament de roncar. El seu sergent ha oblidat quan l'humiliava dient-li amb el seu accent de melillenc mig moro que era un estranger inútil i un vago. El seus companys prefereixen ometre el lastre que suposava quan havien de carregar amb la seva motxilla perquè ell es trobava malament, quan li donaven dies de permís que ells ni ensumaven, o quan s'escaquejava d'unes temudes maniobres. Ara tothom l'admira i aprecia perquè ha mort, i al morir, s'ha guanyat un merescut lloc al monolit dels imbècils que tenim al cuartel. Por España et diran, con dos cojones, però callen com a putes sobre les condicions merdoses que España li va oferir a ell, l'habitació claustrofòbica amb parets de pladur, el descans insuficient, el material obsolet, l'armament antiquat, la instrucció deficient que li van donar al Farlópez. Abans quan vivia només era un panchito d'uniforme, però ara que una mina l'ha fet volar pels aires és un heroi nacional i una gran persona.

Sempre és així dins de l'Exèrcit. No hi ha res que se salvi de la hipocresia institucional de la Camaraderia dels Cavallers Pomposos. Jo sé la veritat perquè l'he viscuda, a mi no m'ho ha hagut d'explicar ningú, ho he vist jo mateix. Jo he estat a l'exèrcit convivint amb aquests analfabets fills de puta, he viscut entre ells siguent part del grup i de la maquinària fagocitadora d'inútils. He hagut de fer pràctiques de dir cridant "fuego fuego" per estalviar munició, he viatjat en vehicles de merda que són la flor i nata de les FAS, he tingut dotzenes de companys que et venien per lliurar-se d'una guàrdia però que després es conmourien al recordar la teva valentia mentres et despedeixen dins d'una caixa de pi, he hagut d'aguantar cabos farloperos que insistien en ser els teus colegues i en fer rondes i rondes de birres per després putejar-te sota la pluja. He conegut a masses Farlópez, cadàvers deambulants als que ningú va prestar mai atenció i als que es puteja fins al límit de l'impossible, sempre. I més enllà dels discursos i de la Chacón sense sustens agraïnt els serveis prestats jo sé que el Farlópez era un panchito de merda i que a tothom li importava un rave la seva vida i les seves preocupacions.

Jo sé que el Farlópez li importava una merda a tothom. Fins que es va morir i va sortir per la tele.